History and Japan: No es verdad que las flores de cerezo sean las más...

Criteris per les commemoracions oficials

Per Miquel Janer Felisart

El tema de les commemoracions és un fenòmen que ja vé de lluny, a diferència del tema de la memoria històrica que és més recent, i els dos tenen en comú una voluntad de recordar fets del passat. Hi ha commemoracions que són períodiques (es van realitzant cíclicament) i altres que no, essent aquestes últimes, normalment, menys conegudes pel públic i amb menys incidència social. Les commemoracions períodiques solen recuperar fets destacats de la història universal i dels diversos territoris en els quals es fan, essent sovint temes fàcilment partidistes i polititzables, o si més no, amb uns objectius ben clars del que s’ha de recordar i reivindicar. És molt clar que l’el·lecció d’una commemoració o la realitat mateixa d’una en particular diu molt sobre la realitat del conjunt que hi participa, ja que a darrera hi ha sempre uns elements que ens indiquen característiques fonamentals d’aquest. Per tant, no existeixen les commemoracions no polititzades o sense uns objectius ideològics, però el que sí existeixen són commemoracions més o menys polititzades, tinguent les primeres uns objectius més polítics i immediats.

Tenint en compte la informació planteja amunt, una política oficial de commemoracions hauria de seguir aquests criteris exposats a continuació.

En primer lloc, establir commemoracions independentment de les afinitats més immediates que hi puguin tenir els poders governants, sempre hi quan estigui dins d’un marc democràtic, prohibint així aquelles commemoracions que tinguin o fagin referència a elements antidemocràtics.

Com que commemorar implica seleccionar, alhora d’escollir s’hauria de tenir en compte les diferents opcions de la manera més objectiva possible, sense que afinitats romàntiques i grupals aflorin en l’el·lecció, intentant, per tant, equilibrar la diversitat temàtica perquè no tot sigui més o menys semblant i amb uns objectius semblants.

En segon lloc, en les commemoracions el que segur s’ha de procurar és una explicació científica i amb un llenguatge que sigui assequible a un públic àmpli. S’ha d’intentar transmetre la informació de la manera més objectiva possible, perquè no pugui ser titllada de propaganda de cap tipus; sinó que resti com un esdeveniment cultural amb poca càrrega política. De informació, sempre i quan es doni d’una forma adequada, se’n pot donar molta, donant molts de detalls per facilitar la contextualització i la representació que puguin fer-se les persones sobre el tema que es commemora.

Tercer, s’ha de procurar que la informació donada, apart de la seva claredat, tingui diferents nivells de lectura, per arribar de diferents maneres i sempre de manera eficient a un públic divers, amb coneixements diversos. A més, quan hi ha informació escrita, substituint el procediment anterior o simplement complementant-l’ho, es pot organitzar l’exposició en una jerarquització de panells, uns d’informació més general i més vistosa i altres amb informació adicional pels més curiosos.

En quart lloc, s’ha de procurar allunyar, desmentir de l’imaginari de les persones la informació desdibuixada, romàntica i llegendària que sovint es té sobre certs temes, definint clarament una barrera entre la llegenda-àmbit popular i la història-àmbit científic, acadèmic.

Per últim, una commemoració sovint implica recerca, la qual cosa produeix un impuls i una major voluntad per incrementar la informació que es té i per tranmetre-la. Així doncs, les commemoracions proporcionen efectes positius a la disciplina de la història, a la propagació de la cultura. A més, permeten la posada en escena d’un conjunt de documentació que, per altre banda, seria molt difícil d’abarcar i que molt sovint no es coneix ni entre la comunitat científica i això pot fer incrementar encara més la voluntat d’investigació i produir un diàleg i/o un treball en grup entre els diferents autors que treballen sobre el tema que es commemora.

Tendències Historiogràfiques II

Pràctica tercera

 

de Miquel Janer Felisart

(…) los estudios recientes sobre la genealogía histórica de lo social tienden a subrayar que la categoría de sociedad no es una categoría natural. Y no ya porque sea una categoría histórica, surgida en un tiempo y lugar concretos, sino porque no nació simplemente de la observación atenta y metódica de la interacción humana, sino de un proceso diferente. La categoría de sociedad surgió como resultado de una discontinuidad en la forma de concebir las relaciones humanas. Una discontinuidad de la que surgieron también otras nociones característicamente modernas como las de individuo, pueblo, ciudadanía, economía, clase, nación o civilización. Como señala Patrick Joyce, se trata de nociones que, aunque hayan acabado por naturalizarse y esencializarse, sean reales en sus consecuencias prácticas y operen como fundamentos del conocimiento, no remiten a entidades objetivamente existentes, sino que son componentes del proyecto moderno. Ésta es, en esencia, la tesis mantenida por Keith M. Baker, para quien la noción de sociedad no emergió porque se hubiera producido un avance en el discernimiento de las leyes que gobiernan la sociabilidad humana, sino más bien porque esta última pasó a ser conceptualizada de una manera diferente. (…) “La sociedad es una invención, no un descubrimiento” (…) Lo cual no significa, puntualiza Baker, negar que exista una interdependencia entre los seres humanos, sino tan sólo afirmar que “existen muchas formas posibles en que esta interdependencia podría ser construida. Sociedad es la construcción conceptual de esa interdependencia que nos ha legado la Ilustración” (M.Á.Cabera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006), p.169-170.

Desenvolupa el que significa aquesta crítica per a la història social, i assenyala quines alternatives plantegen els autors que fan aquestes crítiques. Per a fer-ho, recorda que cal realitzar les lectures obligatòries del tema “Post-modernisme i història”

Es fa una crítica al model marxista d’investigació històrica que partia de la idea que el fenomen de les classes, un fenomen social, era en la base de l’explicació de la societat moderna. Per aquests hi havia una realitat de classe, era un fenomen objectivable. Amb l’inici de la crítica a la història social més immòbil, que portarà a una embranzida de la història cultural i més endavant amb el desenvolupament del post-modernisme, aquesta premissa inicial es veurà difuminada, sobretot en el segon cas, essent només una més de les possibilitats d’ordenació i explicació. Per part dels crítics, se situa aquesta manera de fer història com el producte d’un època determinada en què el socialisme estava de moda, moment en què es varen utilitzar molts conceptes marxistes per l’anàlisi històrica. Així doncs la història social és una categoria més però no representa, tal com defensen aquests, la realitat observable. El post-modernisme defensa la idea que moltes de les categories analítiques utilitzades per la història social, però també per la cultural, política,… han estat creades i utilitzades per entendre el món d’una determinada manera, però que en cap cas el món té perquè ser com s’explica, ja que no es fa referència a res clarament objectivable. Amb tota l’explicació anterior s’ha de tenir en compte la postura que pren el post-modernisme alhora de fer història, partint de la idea que la història que es construeixi dependrà del llenguatge utilitzat, és a dir, de les categories de què parteixi l’historiador. Però aquesta serà només una de les formes més d’entendre el món, ja que aquest és molt complex, canviant i, per tant, difícil d’estructurar per categories. La realitat no és d’una manera i prou, ja que no té significats intrínsecs, sinó que pot ésser interpretada de maneres molt diverses a través de llenguatges diferents.

El procés de desgast d’una història social compacta i molt autònoma, ja es va iniciar dins del mateix grup dels marxistes, concretament amb Edward P. Thompson que va incorporar una part d’història cultural en el seu esquema teòric obrint oportunitats a una via més nova, la de la història cultural, amb la finalitat de pal·liar mancances explicatives del model de la història social. Un element més que va contribuir en l’auge de la història cultural va ser la història de les mentalités promoguda per Annals, ja que a la dècada dels 70 sobretot, camps com els de l’antropologia simbòlica van prendre molta importància. 

Un post-modernista com Patrick Joyce, com també d’altres post-modernistes i d’altres que no ho són, busca superar les limitacions teòriques de la història social i es replanteja la relació dialèctica que hi ha entre societat i cultura, veient l’element social, no com estructura, sinó com un  procés. També revaloritza la importància de la cultura material, com a condicionador de les relacions i pràctiques socials. Però d’entre els representats del gir lingüístic, no tots són tan afins amb la història social, o si més no tenen interès en complementar-la. Keith Michael Baker, per exemple, és un dels representants d’una línia d’historiadors totalment crítics amb la història social i que per tant defensen que es parteixi des d’un enfocament teòric diferent: la del llenguatge com articulador dels significats, les identitats i les pràctiques. Baker proposa com a base conceptual per a l’explicació dels processos històrics un concepte que ell anomena cultura política, primer deixant de banda totalment l’explicació social, però després, i arran de les contestacions d’altres companys de professió, acceptant que s’ha de posar certa atenció també en la dimensió social.

Així doncs, sobretot a partir dels 70, hi ha una pèrdua de convicció en què les relacions de classe fossin l’element constitutiu base de tota societat; i encara que abans de la industrialització no hi haguessin classes, tal com s’entenen, el tipus d’anàlisis servia igualment, ja que es tractava d’analitzar les relacions dialèctiques entre les diferents capes socials d’una comunitat social. En general va creixent un interès, cada vegada més estès, per les qüestions subjectives; i camps com els de la història del gènere prenen protagonisme.

A part dels declarats com a post-modernistes, va haver-hi també una altre divisió important, entre els historiadors socials que volien ampliar els seus esquemes teòrics i altres que ja es declaraven clarament historiadors culturals, és a dir, que tractaven d’explicar la societat a través de la cultura i no la cultura a través de la societat; tot i que també hi ha un conjunt de historiadors que se situen al centre, amb l’interès de tractar la relació complexa entre cultura i societat conjuntament.

Sovint els termes de post-modernisme s’han confós en la seva utilització alhora de parlar d’antropologia simbòlica o de temes culturals. Tot i així la diferència entre les dues línies és clara: la primera, veu la cultura com un mecanisme autònom, no referencial, és a dir, una més de les línies per les que es poden optar alhora de tractar el problema de la història; la segona, creu encara amb la realitat objectiva del món social.

Resum de la biografia sobre Trotski

Lev Trotski (Lev Davidovich Bronstein) va néixer a Yakovka el 1879 i va morir assassinat a Mèxic el 1940. La seva família era jueva i el seu pare era un propietari de terres i llaurador (classe mitja); diferència destacada amb la majoria de revolucionaris de l’imperi tsarista que provenien de famílies aristòcrates o de l’alta burgesia, també de pares artesans o comerciants jueus oprimits. Trotski va destacar al llarg de la seva formació per unes capacitats intel·lectuals molt importants, amb una gran capacitat per l’oratòria (per les llengües) i per l’escriptura.

Trotski va estudiar Dret a la Universitat d’Odessa. Des de jove ja va participar en l’oposició clandestina contra el règim autocràtic dels tsars i el 1897 després de tornar d’Odessa, a Nikolaiev, va fundar la primera organització declarada il·legal pel tsarisme, la Lliga Obrera del Sud de Rússia. A conseqüència de les activitats que hi portarà a terme i de la seva detenció, anirà a la presó i posteriorment serà deportat a Siberia per quatre anys, d’on escaparà. És a partir d’aquest moment quan es va fer anomenar Trotski. Viatjarà a Londres on coneixerà a Lenin. En la seva estància a l’estranger, Trotski es va unir a Lenin, L. Martov, G. Plejanov i altres membres del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) que editaven el periòdic Iskra. Gràcies a les seves dots dialèctiques i d’oratòria, ràpidament va ascendir en el si del partit.

A partir de 1903, les relacions de Trotski i Lenin es compliquen molt i al llarg dels anys fins els dies de la Revolució s’arribaran a dir de tot; sovint Lenin duent a terme males passades a Trotski, que l’únic que volia era la unió dels bolxevics i els menxevics, idea que posteriorment abandonarà i tan ell com Lenin s’acostaran en les seves postures. A Trotski el que més li molestava de Lenin era la seva concepció autoritària de partit, que segons ell era usat per fer simple demagògia.

Trotski va tornar a Rússia i va participar en la creació, per ser-ne posteriorment president, del primer soviet de Petrograd (1905) durant el primer intent fallit de revolució. Serà desterrat novament. Durant la important insurrecció del febrer de 1907 Trotski es troba a Nova York, col·laborant amb periòdics diversos. Durant tot el temps anterior a la revolució d’Octubre, va ser un activista en contra de la Primera Guerra Mundial.

Trotski coincidia amb Lenin sobre la necessitat de derrocar al govern provisional establert després de la primera fase revolucionaria i un cop va tornar a Rússia va lluitar per aconseguir recolzament per l’aixecament armat dels bolxevics.

Gràcies a la seva gran capacitat d’oratòria, va aconseguir formar part del Comitè Central dels Bolxevics, recolzant la idea de Lenin d’enderrocar a Alexander F. Kerenski, qui havia constituït un govern provisional en recolzament dels tsars. Quan Lenin va exiliar-se per por a ser pres o assassinat, Trotski (ell ja havia demostrat moltes vegades que no tenia por i no volia fugir quan era més important la seva presència) va passar a ser el Cap del Comitè Militar Revolucionari. Gràcies a la seva capacitat de lideratge i a la seva destacada direcció militar, va ser un dels pilars fonamentals pel triomf de la Revolució.

Un cop iniciada la Revolució es va integrar al Soviet de Petrograd i va encapçalar l’Organització Socialdemòcrata. Essent nomenat Ministre de la Guerra, va crear l’Exèrcit Roig per a fer front a la guerra civil de 1918-1920 que va enfrontar els revolucionaris contra els contrarevolucionaris i els seus aliats. Amb aquesta proesa Trotski va guanyar encara molt més reconeixement del que ja tenia; s’havia convertit en un gran general i estrateg. Al finalitzar la guerra civil, va ser nombrat Ministre d’Assumptes Exteriors, lloc des d’on va donar per acabada la guerra en contra dels altres països d’Europa i va firmar la pau amb Alemanya en el Tractat de Brest-Litovsk.

Així doncs, Trotski va ser un dels grans protagonistes dels esdeveniments que van donar lloc i van consolidar la República dels Soviets i va constituir el focus de referència fonamental de l’oposició interna, dintre dels partidaris de la revolució, enfront al grup de poder encapçalat per Stalin en el partit comunista. Amb la mort de Lenin el 1924, Stalin, juntament amb Zinoviev i Kamenev, va dur a terme una campanya contra el presumible successor del cabdill bolxevic, apartant-lo de l’administració fins que Trotski va ser expulsat del Partit Comunista el 1927 i el van obligar a exiliar-se el 1929. Després de viure algun temps a Turquia, França i Noruega, on va haver de complir presó domiciliaria, s’establirà finalment a Mèxic el 1937, convidat pel president Lázaro Cárdenas. El 20 d’agost de 1940 serà assassinat al seu domicili per Ramon Mercader, agent de l’estalinisme.

Enfocament general de la biografia

Aquesta biografia segueix clarament la línia cronològica i combina, segons els moments, la descripció general d’un període de la vida de Trotski (temps mitjà) amb el temps curt, aquest últim sobretot quan cita declaracions del mateix Trotski en alguna de les trobades que feien els socialistes arreu d’Europa, on se sol descriure mínimament l’ambient i com Trotski influeix en aquest.

L’autor utilitza més el temps curt, sobretot al final del llibre, quan se citen diàlegs entre els personatges protagonistes o inclús es descriuen força exactes algunes situacions, citant fins i tot on es trobava cada individu en un lloc determinat. Ho fa sobretot quan parla de les trobades que hi van haver-hi entre Trotski i el seu assassí; sobretot quan pretén explicar el dia de l’assassinat de Troski com si fos un informe policial.

Aquesta biografia no pretén presentar tampoc totes les idees i de forma ordenada del revolucionari rus, que ja ho fa força, sinó més aviat veure quin va ser el seu paper d’entre tots els revolucionaris d’arreu, quines varen ser les seves peculiaritats i quines idees semblants podia tenir amb uns o contraries amb d’altres. El llibre sobretot ressegueix la seva relació amb Lenin (més endavant també amb Stalin, però més per sobre), una relació marcada per forts alts i baixos i ho fa citant textos dels dos individus on es veuen clarament els retrets que s’havien fet. D’altra banda, m’ha quedat la impressió que l’autor de la biografia en certes parts, tracta de defensar Trotski o hi marca més afinitat, enfront de Lenin, a qui critica durament però sempre usant materials diversos que corroboren més o menys el que l’autor ens presenta. L’autor també deixa bastant clar, penso jo, que no té massa present la idea que un individu canvia al llarg del temps i que no tot el que fa ho fa de manera totalment raonada, ja que sovint exposa que no entén perquè Trotski va actuar d’una manera determinada, que en principi contradeia o feia més complexa la comprensió del personatge.

Per acabar, l’autor no tracta tan sols Trotski com un producte d’un temps i un context determinat, sinó que li atribueix unes capacitats pròpies i que pocs individus haurien tingut, que faran que sigui el personatge destacat que serà, remarcant sovint les diferències amb la resta de protagonistes que surten en l’obra.

Textos

Significat dels fets històrics i intencions dels individus

Aquesta nova guerra va prendre de seguida un caràcter nacionalista, gairebé religiós. Feia segles que Polònia era l’“enemic hereditari” de Rússia; a més, els habitants d’aquest país, renascut el 1918, eren catòlico-romans, en oposició als russos, greco-ortodoxos. Molts antics oficials tsaristes que fins ara havien refusat ajudar es posaren ara a disposició de l’Exèrcit Roig a fi de defensar l’”església legítima” contra els “romans”. Trotski cuità de nou al front. En la mesura del possible, impedí en l’exèrcit l’agitació nacionalista i anticatòlica. “Que es talli la mà a tot soldat de l’Exèrcit Roig que desembeini el ganivet contra un presoner de guerra, contra els desarmats, els malalts i els ferits”, va escriure en un ordre del dia.

Aquest text de Trotski només es pot entendre si s’analitza quina era la seva idea sobre la revolució i sobre altres conceptes que per a ell no eren ni molt menys tan importants en el moment, com són els de nacionalisme i el de religió; donant preferència per sobre de tot a la lluita per l’alliberament del proletariat d’unes condicions pèssimes de vida, en un context en què ja s’havia aconseguit destronar el poder anterior. Però per Trotski els valors de debò importants pel bon progrés de la societat es trobaven en la idea de germanor universal; no en altres idees com el nacionalisme que l’únic que feien era fragmentar els individus:

“De cara al proletariat, en aquestes condicions històriques no pot tractar-se de la defensa de la “pàtria” nacional, que s’ha convertit en l’obstacle principal per al desenrotllament econòmic, sinó de la creació d’una pàtria més poderosa i resistent: dels Estats Units del Món […]”

Individu i societat

Encara no feia un any que s’havia instal·lat a Viena, ja li van oferir la redacció de la revista “Pravda” (“Veritat”), una revista poc important publicada per un grup menxevic ucraïnès que es retirà del tot a finals del 1908. Des d’aleshores signà ell tot sol com a editor. L’edició no cobria en absolut els costos; tampoc els ingressos de Trotski provinents d’articles per a altres diaris podien cobrir el dèficit. Per aquest motiu el 1909 només van publicar-se’n cinc números. El problema més gran continuava sent com introduir la revista a Rússia. Sovint faltaven els diners per al transport. 

Aquest fragment ve a demostrar com Trotski estava condicionat pels ingressos econòmics que ell no controlava i com, per això, no va poder publicar més del que ho hauria fet. Així doncs, Trotski veia condicionada la seva tasca revolucionaria per un fenomen global, el de la precarietat econòmica, degut també a la baixa recepció dels seus escrits, on els destinataris eren sobretot emigrants russos que hi havia repartits pels diferents països d’Europa, en aquest cas a Viena.    

La biografia clàssica

El 20 d’agost començà per a Trotski de forma força agradable. Feia un temps esplèndid, i se sentia millor que mai. En llevar-se a les set, saludà Natàlia amb els mots fatalistes: “Aquesta nit tampoc no ens han matat. I feia temps que no em sentia tan be com avui.” El correu del matí també causà alegria. Trotski va rebre la noticia que el seu arxiu havia arribat a la Universitat de Harvard sense que cap servei secret intentés d’interceptar-lo. S’havia esperat un acte de violència després que cedí els seus arxius i altres documents a la Universitat només a condició que una part de l’arxiu fos inaccessible fins al 1980.

Durant el matí dictà un article en el dictàfon. A la una va rebre el seu advocat americà, que l’aconsellà de procedir contra certes calumnies. Després d’una estona de descans, Trotski tornà a asseure’s al seu escriptori. Poc després de les cinc feu cap com cada dia als estables del pati, per donar menjar als conills i les gallines. Tenint cura dels animals substituïa les passejades pels voltants o a la muntanya a les quals havia hagut de renunciar per motius de seguretat.

Quan Natàlia Sedova feu un cop d’ull al jardí, veié Jacson al costat del seu marit. De nou li cridà l’atenció el seu comportament nerviós. Tenia la cara blanca com si estigués marejat, Jacson la saludà d’allò més amablement i li digué: “Tinc moltíssima set. ¿Em podria donar un got d’aigua?” Ella li oferí te, però ell va respondre: “No, he dinat tard i no l’acabo de pair. Tinc el dinar al coll.”

Tot el text anterior podria ser extret perfectament de qualsevol novel·la. Tenim un clar exemple de temps curt que arriba a un grau considerable quan inclou el diàleg entre Jacson i Sedova.

Vides coherents?

Tothom s’hauria defensat de la inculpació d’estar rere aquests actes de sabotatge. Però el Govern del país que li havia concedit l’asil exigí de Trotski que acceptés en silenci aquestes abstruses acusacions. I naturalment no hi va estar disposat.

Si es creu que tot el que fa una persona ho fa de manera ben conscient i relacionada sempre amb la seva trajectòria global; en aquest cas Trotski, com a paper que havia jugat i jugarà en un futur de rebel revolucionari ben conscient i amb dignitat, no és possible que estigui disposat a acceptar les acusacions falses que li feien. És per això que a l’autor no li resulta difícil escriure un “naturalment”, ja que és una acció natural pròpia de Trotski fer-ho.

Vides complexes

L’“Iskra” era més que una “espurna” tant per als nombrosos emigrants com per als il·legals de Rússia; la revista era el fanal del socialisme rus, el fanal de l’oposició al règim dels tsars, i això ningú ho sabia millor que Lenin, en el pis del qual convergien tots els missatgers. Però a fi d’aconseguir el seu objectiu, fins i tot estava disposat a apagar aquest fanal que il·luminava fins i tot la Siberia. Al març de 1902 havia especificat el que volia en l’escrit Què fer?: un partit d’orientació centralista que no només havia d’”anar al davant de la classe treballadora”. Ell volia prendre les decisions, els revolucionaris les havien de dur a terme i els treballadors havien d’obeir. Per aquest motiu Lenin donà des de sempre més importància a qüestions d’organització del Partit que a qüestions de doctrina marxista. Perquè sabia el que volia.

Aquí l’autor parla com si Lenin hagués tingut des de sempre els mateixos objectius i les mateixes preocupacions, la qual cosa és difícil de creure en una època en què hi havia molts de canvis i la història s’havia accelerat d’una forma mai vista. Tot i així, el mateix autor, posteriorment ens diu que Lenin va acabar comprenent algunes de les postures del seu rival Trotski i que li va arribar a acceptar, en contra del que havia pogut pensar anteriorment. Ens trobem doncs els dos extrems: per una banda un fragment de text que sembla que vol transmetre una total consolidació de les idees i objectius de Lenin amb una línia de continuïtat amb el futur; i per altre banda, el canvi de parer de Lenin en alguns aspectes arran de l’evolució dels fets i d’ell com a individu.  

La biografia individual com a representació de fets col·lectius?

Naturalment els discursos del dirigent bolxevic i de Trotski contribuïren a fer entenent a les masses les causes de la seva misèria creixent: la guerra, i lògicament s’hi afegia l’exigència de posar-hi fi; però als fronts es continuava lluitant durament.

El “naturalment” del principi del fragment sembla plantejar la idea que tan Lenin com Trotski, com a dirigents socialistes que eren, tenien que dir el que varen dir tan sí com no, en aquest cas conscienciar a les masses el perquè de les seves misèries. Per tant, aquest fragment es pot interpretar com que l’autor agafa a Lenin i a Trotski com a models del que faria qualsevol revolucionari socialista del moment.

De Miquel Janer Felisart

Comentari respecte el text de Josep M. Salrach

El primer aspecte que vull assenyalar és que jo no estic del tot d’acord com Carr[1] tracta el tema de l’historiador-jutge quan diu que a l’historiador el que li interessa és el que va passar i no justificar o jutjar; sinó que m’identifico més amb com ho fa Marc Bloch en Apología para la historia o el oficio de historiador[2] on menciona que és la feina de l’historiador estudiar, entendre i mostrar als altres el passat però no jutjar, reconeixent que hi ha molts que solen caure en aquest hàbit (sovint massa fàcil).

D’acord amb el que explica Carr i cita Salrach, també Karl Mannheim en la seva obra Ideología y Utopía[3], hi explica que tard o d’hora els historiadors tenen que adoptar una posició valoradora i aquesta transició resulta necessària des d’un principi, doncs la història és inintel·ligible com a tal història, a menys que s’insisteixi en alguns dels seus aspectes, en contrast amb altres. Aquesta selecció i accentuació de certs aspectes de la totalitat històrica poden considerar-se com el primer pas cap un procediment valoratiu i cap a judicis ontològics. Aquesta es una idea, crec jo, poc discutible avui dia, en ambients on hi ha un cert coneixement sobre metodologia de la historia.

Quan se solen fer judicis, el culpable sol ser un individu o un grup d’individus que formen un mateix grup, quan en realitat, tot és més complex. Si es mira amb més distància, es pot observar un fet que va ocórrer en un context, determinat per un conjunt de idees i valors molt més amplis que els que se solen atribuir als culpables i que alhora són els “pares” d’aquests (les persones són fruit de la seva època).  

Tal i com ja va mencionar Jean Chesneaux[4], si el passat conta és per lo que significa per a nosaltres, ja que és el producte de la nostra memòria col·lectiva, ja es tracti de lo que s’ha patit passivament, o de lo que s’ha viscut activament. Aquest passat, pròxim o llunyà, ens ajuda a comprendre millor la societat en què vivim avui, a saber què defensar i preservar; també què derruir i destruir.

És important tenir en compte i això ja ho havia defensat Fustel de Coulanges, per exemple, que l’historiador ha de marcar una distancia amb el passat, ja que molts dels conceptes o pràctiques que ens defineixen avui com a individus i que defineixen el que esta bé o està malament poden haver canviat al llarg del temps i de fet ho han fet.

Com ja varen assenyalar Langlois i Seignobos en la seva obra conjunta Introducción a los estudios historicos, la història, al mostrar un gran número de societats diferents, prepara per a comprendre i acceptar les més variades costums; al fer-nos veure que les societats s’han transformat sovint, ens familiaritza amb la variació de les formes socials i ens lliure del temor al canvi. Tot exposades les següents idees vull dir que estic d’acord amb el que ens diu Salrach sobre el fet que l’historiador ha de intentar entendre la manera de pensar i ser dels subjectes històrics, argument que també utilitzen els dos metòdics citats anteriorment, però en comptes d’utilitzar el terme entendre utilitzen el de comprendre, la qual cosa no m’acaba de fer el pes perquè té un cert regust a relativisme, junt amb el concepte següent que utilitzen –i que ja acaba de demostrar-ho- que és el de l’acceptació, amb el que no puc estar gens d’acord. No vull ni puc comprendre, però sí entendre perquè són com són, els pobles que vulneren, per exemple, els drets de l’home (i de la dona!), encara que aquesta sigui una idea més o menys moderna i més o menys europea. Estic totalment d’acord amb la idea de Salrach que els historiadors han de fer l’esforç d’entendre i de ser el màxim d’objectius possibles, però això no vol dir que hagin de trair-se ells mateixos i ser uns insensibles, ja que serien, diu ell, uns mals historiadors, i jo afegeixo, unes males persones. Ni en el treball com a historiador ni encara menys com a persones. Tampoc crec la valoració que fan Langlois i Seignobos quan comenten que aquests coneixements ens lliuren del temor al canvi –a vegades potser sí-, el que sí s’aconsegueix però és tenir més consciència de la realitat (històrica i actual).

Relacionat amb idees ja comentades i per acabar, vull esmentar Chesneaux, amb el qual comparteixo idees, com quan menciona que el nostre coneixement del passat és un factor actiu del moviment de la societat, és lo que es ventila en les lluites polítiques i ideològiques, una zona violentament disputada. El passat, el coneixement històric, poden funcionar al servei del conservadorisme social o al servei de les lluites populars. La història penetra en la lluita de classes; mai és neutral, mai es manté al marge del problema.

Comentari del text de Eduardo Manzano

“Un historiador serio, es decir, desinteresado, no se interesa en la historia de Francia por ser francés, se interesa por amor a la historia”[5]. Aquesta idea recull el que també tracta de dir Manzano. Molt pocs reflexionen sobre les relacions que existeixen entre els temes dels seus estudis, la forma mateixa en què són portats, i l’equilibri de la societat del moment. Viuen sobre la idea (ingènua) de la separació entre professió i societat (Jean Chesneaux, 1984).

Com diu Jean Chesneaux, la història és una relació activa amb el passat i aquest està present en totes les esferes de la vida social. Un historiador alhora d’analitzar un problema ha d’intentar cercar l’objectivisme apolític, encara que la seva metodologia parteixi d’unes bases concretes d’anàlisi, com per exemple, la marxista.

En resum “el buen historiador no es de ninguna época ni de ningún país”[6], en el sentit que aquest ha de intentar desvestir-se de tota aquella càrrega sentimental o de valors que el puguin cegar o determinar en l’anàlisi d’un problema.

Comentari del text d’Enric Ucelay-Da Cal

El control del passat i de la memòria col·lectiva per l’aparell de l’estat actua sobre les fonts i són aquestes fonts les que acaben fent servir els historiadors (Jean Chesneaux, 1984).

Com cita Marc Bloch, aquesta fórmula de Ranke de que la història no es proposa res més que descriure les coses tal com varen succeir, comporta que l’estudiós desaparegui davant dels fets. Tan Bloch com Ucelay-Da Cal tracten amb el tema de la temptativa de reproducció o de temptativa d’anàlisis de la història, el que passa és que a mi em sembla que el darrer pren una posició més escèptica sobre la possibilitat de veracitat de les explicacions que plantegen els historiadors. En qualsevol cas, com que tinc molt clar que no existeix una veritat, no trobo en aquest tema la preocupació amb el que se l’han agafat i se l’agafen molts historiadors, ja que el producte depèn de l’anàlisi metodològic que s’ha portat a terme i de tota la càrrega de coneixements del propi historiador. Per tant, d’hipòtesis n’hi poden haver moltes, sempre i quan aquestes estiguin ben fonamentades, ja sigui a través de les fonts mateixes o a partir d’un plantejament teòric concret amb l’ajut de l’analogia i dels altres camps de les ciències socials; el que sí no es pot acceptar és que es llencin idees i hipòtesis perquè sí, amb pocs fonaments i d’escàs treball científic. Que no cregui amb  l’existència d’una veritat no vol dir pas que no pugui tenir una línia metodològica preferida, per creure que és la més eficient i exacte alhora de descriure la realitat.

Per últim, esmentar que moltes de les preocupacions que demostra l’autor són també les preocupacions que en el seu dia varen posar sobre la taula Langlois i Seignobos, tan pel que fa a la limitació que comporta treballar amb les fonts que han restat, com per la idea que mai no es podrà saber del cert si el que s’està plantejant va ser d’aquesta manera o d’una altre.  

---

[1] Carr, Edward H. ¿Qué es la historia?

[2] Bloch, Marc. Apología para la historia o el oficio de historiador, Fondo de Cultura Económica, México. 2001.

[3] Mannheim, Karl. Ideología y Utopía. Fondo de Cultura Económica, México, 1987.

[4] Chesneaux, Jean. ¿Hacemos tabla rasa del pasado?. A propósito de la historia y de los historiadores, Siglo veintiuno de España Editores, 1984.

[5] Veyne, Paul. Encyclopedia Universales, s.XX.

[6] Fenelon. Lettre à l’Académie, s.XVIII.

No es verdad que las flores de cerezo
sean las más efímeras;
el corazón humano
puede cambiar
incluso antes de que sople el viento.