De Miquel Janer Felisart

Comentari respecte el text de Josep M. Salrach

El primer aspecte que vull assenyalar és que jo no estic del tot d’acord com Carr[1] tracta el tema de l’historiador-jutge quan diu que a l’historiador el que li interessa és el que va passar i no justificar o jutjar; sinó que m’identifico més amb com ho fa Marc Bloch en Apología para la historia o el oficio de historiador[2] on menciona que és la feina de l’historiador estudiar, entendre i mostrar als altres el passat però no jutjar, reconeixent que hi ha molts que solen caure en aquest hàbit (sovint massa fàcil).

D’acord amb el que explica Carr i cita Salrach, també Karl Mannheim en la seva obra Ideología y Utopía[3], hi explica que tard o d’hora els historiadors tenen que adoptar una posició valoradora i aquesta transició resulta necessària des d’un principi, doncs la història és inintel·ligible com a tal història, a menys que s’insisteixi en alguns dels seus aspectes, en contrast amb altres. Aquesta selecció i accentuació de certs aspectes de la totalitat històrica poden considerar-se com el primer pas cap un procediment valoratiu i cap a judicis ontològics. Aquesta es una idea, crec jo, poc discutible avui dia, en ambients on hi ha un cert coneixement sobre metodologia de la historia.

Quan se solen fer judicis, el culpable sol ser un individu o un grup d’individus que formen un mateix grup, quan en realitat, tot és més complex. Si es mira amb més distància, es pot observar un fet que va ocórrer en un context, determinat per un conjunt de idees i valors molt més amplis que els que se solen atribuir als culpables i que alhora són els “pares” d’aquests (les persones són fruit de la seva època).  

Tal i com ja va mencionar Jean Chesneaux[4], si el passat conta és per lo que significa per a nosaltres, ja que és el producte de la nostra memòria col·lectiva, ja es tracti de lo que s’ha patit passivament, o de lo que s’ha viscut activament. Aquest passat, pròxim o llunyà, ens ajuda a comprendre millor la societat en què vivim avui, a saber què defensar i preservar; també què derruir i destruir.

És important tenir en compte i això ja ho havia defensat Fustel de Coulanges, per exemple, que l’historiador ha de marcar una distancia amb el passat, ja que molts dels conceptes o pràctiques que ens defineixen avui com a individus i que defineixen el que esta bé o està malament poden haver canviat al llarg del temps i de fet ho han fet.

Com ja varen assenyalar Langlois i Seignobos en la seva obra conjunta Introducción a los estudios historicos, la història, al mostrar un gran número de societats diferents, prepara per a comprendre i acceptar les més variades costums; al fer-nos veure que les societats s’han transformat sovint, ens familiaritza amb la variació de les formes socials i ens lliure del temor al canvi. Tot exposades les següents idees vull dir que estic d’acord amb el que ens diu Salrach sobre el fet que l’historiador ha de intentar entendre la manera de pensar i ser dels subjectes històrics, argument que també utilitzen els dos metòdics citats anteriorment, però en comptes d’utilitzar el terme entendre utilitzen el de comprendre, la qual cosa no m’acaba de fer el pes perquè té un cert regust a relativisme, junt amb el concepte següent que utilitzen –i que ja acaba de demostrar-ho- que és el de l’acceptació, amb el que no puc estar gens d’acord. No vull ni puc comprendre, però sí entendre perquè són com són, els pobles que vulneren, per exemple, els drets de l’home (i de la dona!), encara que aquesta sigui una idea més o menys moderna i més o menys europea. Estic totalment d’acord amb la idea de Salrach que els historiadors han de fer l’esforç d’entendre i de ser el màxim d’objectius possibles, però això no vol dir que hagin de trair-se ells mateixos i ser uns insensibles, ja que serien, diu ell, uns mals historiadors, i jo afegeixo, unes males persones. Ni en el treball com a historiador ni encara menys com a persones. Tampoc crec la valoració que fan Langlois i Seignobos quan comenten que aquests coneixements ens lliuren del temor al canvi –a vegades potser sí-, el que sí s’aconsegueix però és tenir més consciència de la realitat (històrica i actual).

Relacionat amb idees ja comentades i per acabar, vull esmentar Chesneaux, amb el qual comparteixo idees, com quan menciona que el nostre coneixement del passat és un factor actiu del moviment de la societat, és lo que es ventila en les lluites polítiques i ideològiques, una zona violentament disputada. El passat, el coneixement històric, poden funcionar al servei del conservadorisme social o al servei de les lluites populars. La història penetra en la lluita de classes; mai és neutral, mai es manté al marge del problema.

Comentari del text de Eduardo Manzano

“Un historiador serio, es decir, desinteresado, no se interesa en la historia de Francia por ser francés, se interesa por amor a la historia”[5]. Aquesta idea recull el que també tracta de dir Manzano. Molt pocs reflexionen sobre les relacions que existeixen entre els temes dels seus estudis, la forma mateixa en què són portats, i l’equilibri de la societat del moment. Viuen sobre la idea (ingènua) de la separació entre professió i societat (Jean Chesneaux, 1984).

Com diu Jean Chesneaux, la història és una relació activa amb el passat i aquest està present en totes les esferes de la vida social. Un historiador alhora d’analitzar un problema ha d’intentar cercar l’objectivisme apolític, encara que la seva metodologia parteixi d’unes bases concretes d’anàlisi, com per exemple, la marxista.

En resum “el buen historiador no es de ninguna época ni de ningún país”[6], en el sentit que aquest ha de intentar desvestir-se de tota aquella càrrega sentimental o de valors que el puguin cegar o determinar en l’anàlisi d’un problema.

Comentari del text d’Enric Ucelay-Da Cal

El control del passat i de la memòria col·lectiva per l’aparell de l’estat actua sobre les fonts i són aquestes fonts les que acaben fent servir els historiadors (Jean Chesneaux, 1984).

Com cita Marc Bloch, aquesta fórmula de Ranke de que la història no es proposa res més que descriure les coses tal com varen succeir, comporta que l’estudiós desaparegui davant dels fets. Tan Bloch com Ucelay-Da Cal tracten amb el tema de la temptativa de reproducció o de temptativa d’anàlisis de la història, el que passa és que a mi em sembla que el darrer pren una posició més escèptica sobre la possibilitat de veracitat de les explicacions que plantegen els historiadors. En qualsevol cas, com que tinc molt clar que no existeix una veritat, no trobo en aquest tema la preocupació amb el que se l’han agafat i se l’agafen molts historiadors, ja que el producte depèn de l’anàlisi metodològic que s’ha portat a terme i de tota la càrrega de coneixements del propi historiador. Per tant, d’hipòtesis n’hi poden haver moltes, sempre i quan aquestes estiguin ben fonamentades, ja sigui a través de les fonts mateixes o a partir d’un plantejament teòric concret amb l’ajut de l’analogia i dels altres camps de les ciències socials; el que sí no es pot acceptar és que es llencin idees i hipòtesis perquè sí, amb pocs fonaments i d’escàs treball científic. Que no cregui amb  l’existència d’una veritat no vol dir pas que no pugui tenir una línia metodològica preferida, per creure que és la més eficient i exacte alhora de descriure la realitat.

Per últim, esmentar que moltes de les preocupacions que demostra l’autor són també les preocupacions que en el seu dia varen posar sobre la taula Langlois i Seignobos, tan pel que fa a la limitació que comporta treballar amb les fonts que han restat, com per la idea que mai no es podrà saber del cert si el que s’està plantejant va ser d’aquesta manera o d’una altre.  

---

[1] Carr, Edward H. ¿Qué es la historia?

[2] Bloch, Marc. Apología para la historia o el oficio de historiador, Fondo de Cultura Económica, México. 2001.

[3] Mannheim, Karl. Ideología y Utopía. Fondo de Cultura Económica, México, 1987.

[4] Chesneaux, Jean. ¿Hacemos tabla rasa del pasado?. A propósito de la historia y de los historiadores, Siglo veintiuno de España Editores, 1984.

[5] Veyne, Paul. Encyclopedia Universales, s.XX.

[6] Fenelon. Lettre à l’Académie, s.XVIII.