Tendències Historiogràfiques II

Pràctica tercera

 

de Miquel Janer Felisart

(…) los estudios recientes sobre la genealogía histórica de lo social tienden a subrayar que la categoría de sociedad no es una categoría natural. Y no ya porque sea una categoría histórica, surgida en un tiempo y lugar concretos, sino porque no nació simplemente de la observación atenta y metódica de la interacción humana, sino de un proceso diferente. La categoría de sociedad surgió como resultado de una discontinuidad en la forma de concebir las relaciones humanas. Una discontinuidad de la que surgieron también otras nociones característicamente modernas como las de individuo, pueblo, ciudadanía, economía, clase, nación o civilización. Como señala Patrick Joyce, se trata de nociones que, aunque hayan acabado por naturalizarse y esencializarse, sean reales en sus consecuencias prácticas y operen como fundamentos del conocimiento, no remiten a entidades objetivamente existentes, sino que son componentes del proyecto moderno. Ésta es, en esencia, la tesis mantenida por Keith M. Baker, para quien la noción de sociedad no emergió porque se hubiera producido un avance en el discernimiento de las leyes que gobiernan la sociabilidad humana, sino más bien porque esta última pasó a ser conceptualizada de una manera diferente. (…) “La sociedad es una invención, no un descubrimiento” (…) Lo cual no significa, puntualiza Baker, negar que exista una interdependencia entre los seres humanos, sino tan sólo afirmar que “existen muchas formas posibles en que esta interdependencia podría ser construida. Sociedad es la construcción conceptual de esa interdependencia que nos ha legado la Ilustración” (M.Á.Cabera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006), p.169-170.

Desenvolupa el que significa aquesta crítica per a la història social, i assenyala quines alternatives plantegen els autors que fan aquestes crítiques. Per a fer-ho, recorda que cal realitzar les lectures obligatòries del tema “Post-modernisme i història”

Es fa una crítica al model marxista d’investigació històrica que partia de la idea que el fenomen de les classes, un fenomen social, era en la base de l’explicació de la societat moderna. Per aquests hi havia una realitat de classe, era un fenomen objectivable. Amb l’inici de la crítica a la història social més immòbil, que portarà a una embranzida de la història cultural i més endavant amb el desenvolupament del post-modernisme, aquesta premissa inicial es veurà difuminada, sobretot en el segon cas, essent només una més de les possibilitats d’ordenació i explicació. Per part dels crítics, se situa aquesta manera de fer història com el producte d’un època determinada en què el socialisme estava de moda, moment en què es varen utilitzar molts conceptes marxistes per l’anàlisi històrica. Així doncs la història social és una categoria més però no representa, tal com defensen aquests, la realitat observable. El post-modernisme defensa la idea que moltes de les categories analítiques utilitzades per la història social, però també per la cultural, política,… han estat creades i utilitzades per entendre el món d’una determinada manera, però que en cap cas el món té perquè ser com s’explica, ja que no es fa referència a res clarament objectivable. Amb tota l’explicació anterior s’ha de tenir en compte la postura que pren el post-modernisme alhora de fer història, partint de la idea que la història que es construeixi dependrà del llenguatge utilitzat, és a dir, de les categories de què parteixi l’historiador. Però aquesta serà només una de les formes més d’entendre el món, ja que aquest és molt complex, canviant i, per tant, difícil d’estructurar per categories. La realitat no és d’una manera i prou, ja que no té significats intrínsecs, sinó que pot ésser interpretada de maneres molt diverses a través de llenguatges diferents.

El procés de desgast d’una història social compacta i molt autònoma, ja es va iniciar dins del mateix grup dels marxistes, concretament amb Edward P. Thompson que va incorporar una part d’història cultural en el seu esquema teòric obrint oportunitats a una via més nova, la de la història cultural, amb la finalitat de pal·liar mancances explicatives del model de la història social. Un element més que va contribuir en l’auge de la història cultural va ser la història de les mentalités promoguda per Annals, ja que a la dècada dels 70 sobretot, camps com els de l’antropologia simbòlica van prendre molta importància. 

Un post-modernista com Patrick Joyce, com també d’altres post-modernistes i d’altres que no ho són, busca superar les limitacions teòriques de la història social i es replanteja la relació dialèctica que hi ha entre societat i cultura, veient l’element social, no com estructura, sinó com un  procés. També revaloritza la importància de la cultura material, com a condicionador de les relacions i pràctiques socials. Però d’entre els representats del gir lingüístic, no tots són tan afins amb la història social, o si més no tenen interès en complementar-la. Keith Michael Baker, per exemple, és un dels representants d’una línia d’historiadors totalment crítics amb la història social i que per tant defensen que es parteixi des d’un enfocament teòric diferent: la del llenguatge com articulador dels significats, les identitats i les pràctiques. Baker proposa com a base conceptual per a l’explicació dels processos històrics un concepte que ell anomena cultura política, primer deixant de banda totalment l’explicació social, però després, i arran de les contestacions d’altres companys de professió, acceptant que s’ha de posar certa atenció també en la dimensió social.

Així doncs, sobretot a partir dels 70, hi ha una pèrdua de convicció en què les relacions de classe fossin l’element constitutiu base de tota societat; i encara que abans de la industrialització no hi haguessin classes, tal com s’entenen, el tipus d’anàlisis servia igualment, ja que es tractava d’analitzar les relacions dialèctiques entre les diferents capes socials d’una comunitat social. En general va creixent un interès, cada vegada més estès, per les qüestions subjectives; i camps com els de la història del gènere prenen protagonisme.

A part dels declarats com a post-modernistes, va haver-hi també una altre divisió important, entre els historiadors socials que volien ampliar els seus esquemes teòrics i altres que ja es declaraven clarament historiadors culturals, és a dir, que tractaven d’explicar la societat a través de la cultura i no la cultura a través de la societat; tot i que també hi ha un conjunt de historiadors que se situen al centre, amb l’interès de tractar la relació complexa entre cultura i societat conjuntament.

Sovint els termes de post-modernisme s’han confós en la seva utilització alhora de parlar d’antropologia simbòlica o de temes culturals. Tot i així la diferència entre les dues línies és clara: la primera, veu la cultura com un mecanisme autònom, no referencial, és a dir, una més de les línies per les que es poden optar alhora de tractar el problema de la història; la segona, creu encara amb la realitat objectiva del món social.